tercera època (2001-2010)
A partir de l'any 1998, la major part del treball de Stidna! va tenir a veure amb el camp de l'acció. Tres anys d'intensa activitat en aquest terreny ens van fer replantejar molts dels punts bàsics de la pràctica artística del col·lectiu i vam iniciar un període de reflexió, fruit del qual és el text que segueix. D'altra banda, a mesura que passava el temps, cadascun de nosaltres anava perfilant la seva pròpia línia de treball individual en performance, la qual cosa no vol dir que Stidna! desaparegués o el seu treball s'interrompés, encara que és cert que la producció col·lectiva va ser menys intensa que en el passat, en benefici de l'activitat individual. Tampoc significa que abandonéssim l'acció postal, ni que deixéssim d'explorar altres pràctiques, com la intervenció urbana.
Des de fa algun temps el nostre propi discurs, fins i tot sent sincer, ens incomodava com un vestit prestat, era cada vegada més semblat al que utilitzen les institucions i la gent que treballa per a elles, o d'aquell que es valen els mitjans de comunicació: la crítica de la societat, del món en què vivim, de les actituds individualistes i insolidàries; que tants dividends en qüestió d'imatge i prestigi els proporcionen. Es podria dir que el llenguatge de les institucions, el llenguatge del poder, s'ha apropiat del llenguatge alternatiu, radical o antisistema i dels seus símbols, deixant-nos, literalment, nus. Declarar-se avui dia transgressor o alternatiu no significa massa perquè aquest discurs ha estat fagocitat pel sistema. Pràcticament l'única possibilitat de ser alternatiu avui dia seria l'anonimat, però això també ha estat apropiat per part del poder: serveixin com a exemple els reality shows o la recent campanya de màrqueting d'una important editorial apropiant-se de la figura i els mètodes de Luther Blissett.
Vivim en un món esquizoide, que enalteix l'individu per després deixar-ho sol i desgraciat enfront del poder, enfront dels seus semblants i enfront d'ell mateix. D'altra banda, les institucions recullen el malestar d'aquests éssers que viuen sols i l'esmicola, li resta importància, convertint-lo, en el cas de la institució art, en objecte de contemplació.
L'art que pretén parlar de l'individu gairebé sempre està parlant de l'individu en abstracte; i els artistes s'abstreuen tant que arriben a fer-se aliens per als altres, fins i tot els que declaren la seva proximitat a l'altre. L'antropologia ha servit també per donar una pàtina humanista al discurs artístic anomenat d'avantguarda, tant el molt tecnologitzat com el que es pretén alternatiu. S'usen termes com a símbol, ritual, etc., sense conèixer realment el seu significat. Precisament, dins de l'antropologia no es parla de l'individu més que dins de la societat i en funció d'aquesta, o d'un suposat veritable sistema de pensament -perversió de la nostra societat occidental que parla sempre d'un individu abstracte- i hi ha prejudici, pudor o vergonya d'incloure a l'individu com el que és: una persona concreta que viu una vida real i no abstracta, evidentment en un context personal i relacional, cultural, social i històric determinat.
No obstant això, aquest individu concret ha estat relegat al llimb d'allò psicològic i quan surt a la llum se l'enquadra dins d'alguna psicopatologia. Malgrat això, la mateixa societat que es comporta d'aquesta forma sol titllar a l'artista de psicòtic o neuròtic i l'institueix heroicament com a tal, alhora que nega l'individu "no artista" que es manifesta diferenciat, sota pena de classificar-ho dins d'una categoria abstracta de l'anomalia.
En la intervenció urbana Terra de refugi III (2000), instal·lem un pas zebra en la part per als vianants de la Rambla Guipúscoa de Barcelona, en sentit perpendicular al dels vianants. Aquest pas zebra, a mida natural, estava confeccionat amb prospectes dels psicofàrmacs que havíem anat prenent, plastificats. Transversalment, unes petjades retallades en el paper marcaven un camí imaginari que finalitzava enfront de la comissaria de la Verneda, en la qual es trobava la Unitat d'Estrangeria de la Policia a Barcelona. Per obligar als vianants a travessar el pas zebra en sentit anòmal, havíem disposat unes tanques i cinta plàstica de la Guàrdia Urbana que impedien el pas per qualsevol altre lloc.
Amb aquesta intervenció volíem unir dos conceptes, el tràfic migratori i la qüestió dels refugiats -tema sobre el qual hem desenvolupat una sèrie d'obres a la qual aquest treball pertany-, amb el de la medicació psiquiàtrica com a últim refugi que s'ofereix a tot aquell que està descontent amb la societat en la qual li ha tocat viure, i aprofundir així en la reflexió sobre la identitat en la nostra societat, en els recursos que proveeix per salvar la desestructuració del nostre territori psíquic i social i en la necessitat de trobar un refugi en un món en el qual hem perdut territori espiritual.
Tots nosaltres som hereus involuntaris d'un discurs impregnat per la preocupació del paper de l'artista i de l'intel·lectual en la societat. En realitat, l'artista o l'intel·lectual esdevenen mites o categories abstractes del pensament. Aquest discurs no es preocupa de veure als individus concrets en interrelació amb el seu entorn físic i relacional real; tal vegada perquè el concepte de discurs és incompatible amb això. Al final, l'artista que es pretén rebel, revolucionari o socialment compromès moltes vegades acaba sent ingerit i posteriorment regurgitat per la teoria de l'art o per qualsevol altre discurs de poder.
Des d'Stidna! passem de la crítica genèrica a la societat des de l'art a qüestionar aquest llimb en el qual estàvem i a plantejar-nos nostra relació amb els altres. A partir d'aquí comencem a revisar el nostre propi discurs i a fer una crítica del mateix, plantejant-nos la nostra pràctica artística en tant individus concrets immersos en el nostre propi context i amb un conjunt de relacions concret.
Actualment, aquesta pràctica s'enriqueix tant d'artistes com de no artistes, afegint la nostra pròpia vida -exposant-nos davant els altres- al nostre treball, reflexionant sobre la nostra actitud com a éssers humans en concret i no com a artistes en abstracte. Aquí forçosament hem de citar l'experiència de l'espai miau1, en el qual han participat, no solament com a espectadors sinó també com a protagonistes de ple dret i amb igual rang, persones no vinculades al món artístic i que no es plantejarien aquesta participació en esdeveniments d'aquest tipus de no existir una relació personal concreta prèvia. El resultat de la interacció entre artistes i no artistes ‑en definitiva, entre persones‑ en un espai concret ha estat valorat molt positivament per tots ells.
Aquesta evolució personal i artística és la que ens ha portat a centrar el nostre treball cada vegada més en l'acció. La pràctica de l'acció és molt important tant en el nostre treball com en la nostra trajectòria vital com a individus concrets, perquè ens està permetent el contacte amb l'altre, que inicialment ens resultava violent, i enriqueix el nostre pensament i la nostra acció donant-los forma, profunditat i matís. A més, aquest contacte no es produeix des de l'escenari sinó entre la gent. Per tant, aquest discurs artístic no és un discurs aliè a la nostra pròpia vida.
Deixalles de la memòria (2000) és una acció que recull aquest esperit: ficats 8 hores en un contenidor d'enderrocs, a la Rambla de Palma de Mallorca, vam fer un repàs catàrtic de gairebé 25 anys d'història personal a través del voltant de 400 cartells recollits per nosaltres al llarg d'aquest període (cartells i pamflets polítics dels anys 70, publicitat i entrades de concerts dels anys 80 i prospectes i caixes d'ansiolítics i antidepressius dels anys 90: perquè no la història d'una generació?). Comentàvem en veu alta els textos escrits mentre folràvem pacientment amb ells el contenidor per dins i per fora, fins que es desbordaren per la vorera enganxant-los al terra de la ciutat sobre el qual la gent caminava. De vegades algú es parava a preguntar què fèiem; uns perquè veien reflectits els seus propis records; altres, perquè no entenien i volien saber o perquè no havien nascut; els més, joves i vells, passaven indiferents. D'això últim és del que parlàvem abans.
Stidna! 10 anys de vida i de trobades (1993-2003) (text de l'exposició commemorativa a l'espai miau1)
Stidna! va néixer a l'octubre de 1993 amb la intenció de denunciar la manipulació del llenguatge per part del poder. A poc a poc, es va anar transformant en una pràctica crítica basada en l'acció, que definim com a "acció postal", en la qual el missatge era tan important com el suport comunicatiu.
Aviat ens incorporàrem a les xarxes de l'art postal, establint un nucli d'intercanvi comunicatiu amb altres artistes, sempre sota la premissa d'una relació horitzontal, d'igual a igual, una premissa que no sempre es complia en aquestes xarxes, malgrat els seus principis teòrics fonamentals.
El següent pas va ser, llavors, l'establiment d'una relació directa, de persona a persona, en el qual la trobada era l'element fonamental. En aquesta època també va començar el nostre treball en performance, tant col·lectivament com individualment, relegant a un segon pla la poesia visual i la instal·lació, encara que sense abandonar-la mai del tot.
La presència i l'acostament al públic van ser dos dels trets fonamentals que incorporem a la nostra vida artística arran del nostre treball en l'acció i que van tenir la seva culminació amb la creació de l'espai miau1 el 1999. En aquest espai, artistes i no artistes podien establir una relació directa, entre iguals. En els cinc anys d'activitat de l'espai miau1 es va crear un punt de trobada entorn d'una visió de l'art més oberta, allunyada de tot elitisme i competitivitat, un lloc en el qual no importava tant la qualitat artística –tot i ser molt alta- com les relacions entre les persones.
A poc a poc vam ser incorporant aquestes premisses a tots els àmbits de la nostra vida i no només a l'artística. L'experiència de l'espai miau1 ens ha permès constatar que existeixen punts de coincidència entre els assistents que mereix la pena conrear.
Si volguéssim sintetitzar en poques paraules el balanç de la primera dècada del col·lectiu Stidna! parlaríem de la voluntat de crear un model diferent de relacions -en la vida i en l'art-, un model més obert, més proper i més personal.
Els fruits més recents d'aquest esperit els podríem trobar en la nova etapa engegada al festival de performance eBent a partir de 2003 i en la qual com a organitzadors i juntament amb Manuel Morales, vam voler deixar com a empremta una forma diferent de veure i viure les relacions humanes, o l'exposició catalogn(n/u)e, les autres poètes catalans, exposat a Marsella i comissariat per Carlos Pina, que tenia precisament aquesta filosofia com a eix fonamental, on havia prevalgut més la manera d'entendre l'art i la vida en general per part de l'artista, que l'obra en si mateixa, encara que, per descomptat, totes elles eren de gran qualitat.
Entesa d'aquesta manera, la pràctica artística i la comissarial són fortament ideològiques, ja que formen part d'una filosofia de vida. Aquesta pràctica és paral·lela a la nostra manera d'entendre la vida, que s'oposa rotundament a la concepció neoliberal, consumista i competitiva de la nostra societat i que també té un reflex directe al món de l'art actual. Afrontem, no obstant això, aquesta visió amb humilitat, conscients de les nostres limitacions. Com hem dit en altres ocasions, per a nosaltres el més important de la pràctica artística no és la forma sinó les formes, en altres paraules, defensem una actitud més ètica que estètica.
La història d'Stidna! és també la història de les relacions i els àmbits canviants. Si en els inicis reproduíem la relació asimètrica amb els mitjans del poder, dins d'un context general i abstracte, a poc a poc vam anar adonant-nos que el que interessava de debò era allò concret, les persones i totes les relacions creuades que s'estableixen entre elles. Aquestes relacions passaven, doncs, per la trobada, allà on ens coneixem i ens reconeixem com a individus, amb una identitat i especificitat definides, lluny de les generalitzacions abstractes, persones amb les seves contradiccions davant les quals volem defugir de tot cinisme. Una trobada que, obligatòriament ha de començar des de baix, des de l'entorn més proper.
I, a què aspirem? Potser a la creació d'un model alternatiu de relacions humanes que fugi de la legitimació a través de mecanismes de poder per donar pas a un sistema de reconeixement mutu entre persones considerades totes elles com a iguals. Encara que pugui semblar molt obvi i es podria pensar que ja es dóna en els circuits alternatius, creiem que no sempre és així, ja que no només ens oposem als mecanismes basats en el Poder amb majúscules sinó també a allò que denominem micropoders.
El treball del col·lectiu continua, amb un ritme diferent, però incorporant altres mitjans. Després d'un llarg període en el qual ens centrem fonamentalment en el nostre treball individual en performance; i després d'haver obert i tancat diferents línies d'experimentació, ens replantegem tornar a la materialitat inicial de la nostra pràctica artística.
Independentment, però de manera gairebé simultània, tots dos components d'Stidna! hem arribat a un treball processual que, partint de la performance, realitza un treball constructiu i no sempre efímer, un treball que podríem classificar dins de la instal·lació. De la mateixa manera, la documentació completa dels processos performàtics, possibilita la realització de videoinstal·lacions a partir de tot el treball realitzat, una línia de treball que en aquests moments ens interessa de forma molt especial, ja que permet incorporar dins de la mateixa obra totes les fases del procés: acció, documentació i resultat. Així, l'obra resulta més completa alhora que més comprensible, sempre sense renunciar a la nostra voluntat de canviar, encara que sigui de manera mínima i modesta, allò que no ens agrada del món en el qual vivim.
1 Veure http://espai-miau.stidna.org/
Contactar