segona època (1995-2000)
Després de la primera etapa d'acció anònima, el 1995 vam fer la nostra primera presentació pública i, en paral·lel, ens incorporàvem a les xarxes d'art postal, participant amb els nostres enviaments en diverses convocatòries. Ràpidament, el nostre treball dins del mail-art va anar derivant cap a l'enviament periòdic d'obres dins de les xarxes d'art postal, posant més èmfasi en l'ús de la xarxa per a la transmissió d'un missatge que en la participació en convocatòries concretes. Habitualment realitzàvem els nostres enviaments dins de la petita xarxa de corresponsals que havíem anat teixint i que a poc a poc es va anar estenent. Periòdicament realitzem accions postals més massives, amb enviaments més enllà de la nostra xarxa habitual, la qual cosa ens permetia eixamplar els nostres horitzons.
A poc a poc, l'acció artística del col·lectiu s'havia anat ampliant a la crítica de tot allò que configura el que s'ha donat per anomenar “pensament únic”, que s'ha imposat al nostre al voltant sense gairebé resistència. A nivell formal, el col·lectiu va seguir experimentant en la línia de la poesia visual, tant en la infografia com en el copy-art i en el mail-art entès com a acció postal, al mateix temps que treballava en el terreny de la instal·lació. En aquest camp, Stidna! proposava muntatges en la mateixa línia de reivindicació del compromís ideològic i social de l'art.
Posteriorment vam ampliar el concepte d'acció postal traient-lo de les xarxes de mail-artistes, com en l'acció postal Mohr (1996-1998) en la qual, per cada postal enviada dins del la xarxa de mail-art, s'enviava una altra a una persona escollida a l'atzar i sense relació amb el món artístic. D'aquesta manera s'ampliava el nombre de receptors del missatge i s'obria l'art postal més enllà dels seus límits habituals. En l'acció postal No necessita segell (1997-1998) proposàvem una barreja de convocatòria de mail-art i d'acció per part dels participants en la qual l'acció artística es convertia en protesta lúdica, anant més enllà de la simple crítica i iniciant una convocatòria d'actuació permanent.
Definim l'acció postal com l'enviament massiu d'obres d'art a través del correu amb la intenció de transmetre un missatge concret i no responent a una convocatòria específica; el principal és el missatge a transmetre i que aconsegueixi la màxima difusió. L'acció postal és un acte comunicatiu, de vegades subversiu, sempre incitador de la reflexió i l'acció. En altres paraules, l'acció postal transmet un missatge i convida a l'acció, alhora que procura el diàleg o la discussió i l'obertura de la xarxa a nous corresponsals.
A la fi de 1997 es tancava la segona etapa d'Stidna! per iniciar-ne una de nova. Els trets definitoris d'aquella segona època havien estat la projecció pública del treball de Stidna! i l'experimentació de tècniques artístiques en poesia visual més enllà del copy-art: treball amb objectes, nous materials1 i formats i l'aprofundiment en el camp de la instal·lació. També es va produir en aquesta època una major diversitat temàtica, alhora que intentem integrar en el nostre treball un doble concepte lúdica i intel·lectual de l'art. Fites importants d'aquest període haurien estat la depuració del concepte d'acció postal, el refermament del col·lectiu dins d'una xarxa regular i estable de mail-art i el naixement de (bajo seudónimo) amb una intenció més lúdica i irònica però no menys crítica. A partir d'aquest moment iniciem un abandonament gradual del copy-art per usar nous materials i formats encara que sense abandonar l'acció postal per treballar més en l'experimentació en diferents camps artístics.
Paral·lelament, durant aquest període treballem en el terreny de la instal·lació, en la qual preteníem per sobre de tot la participació de l'espectador, que interactués i s'involucrés en l'obra per reflexionar a partir d'aquesta experiència.
A On pleure tous (espai Cèl·lula, Teatre Malic, 1995), empaperàvem tota una paret de l'espai amb llistes en blanc, a manera de formularis, en els quals s'hi havia espai per escriure nom, professió, data de naixement i data de la mort de milers de persones. En el centre, un petit text recordava les incomptables víctimes, el nombre de les quals mai s'arribarà a conèixer, en la guerra bruta que, des de 1992, va assolar Algèria.
En Jocs i tripijocs (presentat en la Marató de l’Espectacle, 1996) proposàvem una sèrie de jocs i convidàvem al públic a participar en ells per desvetllar les paradoxes que s'oculten darrere de la realitat. En la instal·lació manipulàvem els jocs i les seves regles –creant jocs “tramposos”, les regles dels quals o construcció impedien guanyar en qualsevol cas– per recrear una realitat social desigual. Els jocs es convertien així en una metàfora de la realitat.
Podríem definir dos trets fonamentals en les nostres instal·lacions: en primer lloc, la forma d'ocupar l'espai, ja que la disposició de cada instal·lació està íntimament lligada a l'espai en el qual s'exposa; en segon lloc, la interactivitat: pretenem que els espectadors s'apropin a la nostra obra, s'involucrin i interactuïn amb ella, convertint-se d'aquesta manera en participants de la mateixa.
1 El nostre treball artístic sempre ha usat materials culturals que, produïts per l'ésser humà, s'han convertit en part de l'entorn natural en el qual aquest desenvolupa la seva vida. Ja es tracti de símbols o d'objectes manufacturats, comprats o reciclats, materials de construcció innobles, etcètera, cap material és rebutjat si serveix per construir una obra determinada, tant en el seu aspecte estètic com a simbòlic.
Contactar